Tant l’ escriptor hongarès Imre Kertész, premi Nobel de Literatura -supervivent de l’holocaust nazi- com l’italià Primo Levi i el psiquiatre Viktor Frankl, natural d’Àustria, posaren també tot el seu saber creatiu literari, recordant “l’home anorreat” en els camps de concentració del règim hitlerià. Les seves obres més conegudes plasmaren perfectament els horrors d’aquells camps d’extermini. Tots ells detallen i dibuixen la cruel manera com van morir milers i milers d’homes, de dones i nens -tots ells innocents- en aquests llocs esborronadors. Ell mateix Imre Kerstész, essent un nen petit, va “viure empresonat” en un dels camps; així ho explicava en el llibre “Sense destí” -si d’això se’n pot dir “viure” !-; els seus pares, hi deixaren la vida. Victor Frankl també ho fa en el seu llibre “L’home en busca de sentit”; i Primo Levi, en l’obra “Si això és un home”. Ens parlen del sofriment, de la desempara, de les cambres de gas, dels assassinats selectius, de les tortures inaudites i inversemblants…Com he dit abans, ells també narraren molts gestos caritatius i heroics. Es pot dir que, en uns llocs on tot era “mal” i “infernal”, hi va haver també molta bondat i generositat.
El fet d’escriure i de descriure tota la malícia d’aquella època -com també ho han fet altres escriptors més tard sobre els “gulags” comunistes o marxistes- és una part de la memòria històrica col·lectiva, que no deixa de ser un impressionant testimoniatge del mal en estat pur: és a dir com una mena de “mal absolut”, que s’identifica, òbviament, amb un dels pecats més greus i escandalosos que es poden donar desgraciadament al llarg de la història humana.
Alguns es pregunten o es preguntaren on era Déu en aquells camps. La resposta és que Déu hi era present com a Crucificat, tot i que els nazis no el volien veure ni escoltar. Hi era com camí i veritat, com l’acompanyant que els portava cap a la plenitud sobrenatural. El règim nazi “cregué solament” en ell mateix; cregué en els incontaminats aris: ells pensaren, tal vegada, haver-ho aconseguit, mostrant alhora l’absència de tota transcendència; però aquella absència cristiana estava, precisament, en ells mateixos, molt dintre seu: en el seu cap i en el seu cor totalment contaminats. El Crist no hi tenia cabuda.
El fet que l’home s’allunyi de Déu comporta sempre el mal i això fa que l’home -criatura volguda pel creador per ella mateixa- esdevingui, en canvi, un “ésser inhumà”. Afirmava el pensador alemany Romano Guardini que un dels grans perills a què està exposat l’home d’avui és el fet de caure fàcilment en la deshumanització. Es deshumanitza quan “emmalalteix” el seu esperit per culpa del mal, perquè llavors pot arribar a la degradació, rebaixant el seu ésser més íntim i el seu actuar extern. Quan passa això? Quan l’esperit es queda sense la veritat, sense la llibertat i sense l’amor: els motors que ho haurien d’empènyer tot. La privació d’aquests tres elements comporta estar greument malalt i pot acabar essent un malalt crònic, un home sense defenses i amb una vida sense sentit ni finalitat. L’home tant sols troba la seva plenitud en la bondat, la llibertat i la veritat. Aquest és l’únic camí. No seguir-lo a propòsit porta als fets esmentats: els susdits camps d’extermini.
Aquest és el gran escàndol del pecat contra l’home. Alguns pensadors han descrit el segle XX com “l’Edat dela Infàmia” pel fet de les dues Guerres Mundials, dels bombardeigs massius sobre població innocent, de l’ús de gasos verinosos o asfixiants, de la bomba atòmica en ciutats com Hiroshima i Nagasaki, dels totalitarismes feixistes i marxistes, de les persecucions religioses o ètniques, de les conteses i baralles tribals africanes, de les injustícies econòmiques greus, del trasllat forçós de pobles sencers que han quedat sense pàtria, de la manca de llibertat d’altres pobles que foren absorbits pels més poderosos…
Continuarà…
